De vegades quan hom surt de casa, es desplaça de cap aquí a cap allà, ho fa amb el propòsit de convertir en benefici el temps que hi dedica. Talment em va passar quan diumenge, dia sis de desembre, vaig partir cap a Palma sota el pes de la ganduleria acumulada damunt les espatlles, tot sigui dit, per veure una obra de teatre; més ben dit, una composició musical interpretada damunt un escenari de teatre i titulada La Ciutat i la Lluna. Aquest pic vaig guanyar la grossa perquè el show que em varen oferir, tan generosament, és d’aquells que fa que l’espectador se senti lloat i agraït alhora. Tal com ho deia Donald Kuspit, l’art com a pròtesi compensatòria per a una realitat problemàtica.
El musical La Ciutat i la Lluna és una creació de l’equip de l’escola de música Mètode Ireneu Segarra per a Ireneu Espectacles, sota guio i direcció d’Antònia Coll i Joana Furió. L’argument de l’obra dóna tractament als conflictes –just insinuats- que s’arrosseguen en multitud de districtes de les grans ciutats cosmopolites –en aquest cas decorada, la ciutat, amb molt de profit per mor d’una senzillesa de recursos ben efectiva. Les dificultats característiques de la modernitat; la convivència que genera contradiccions entre la soledat, la massificació de gent, les presses dels poca-soltes i la incomunicació humana. Amb això compareixen unes pedres despreses de la lluna; la troballa dels rocs, de confecció extraordinària i enigmàtica –aquí l’espectador no pot evitar una certa impressió de caràcter ontològic- fa que els personatges de l’obra trobin un pretext per a la cerca de complicitat; per això hem dit que l’art dels actors, i el de les guionistes i directores de la representació, ha sabut transmetre quelcom que va més enllà del que sembla a primera vista.
La primera impressió és la bona, la que no ha de menester gaire raonament, cosa que no vol dir que l’obra no tengui sentit més enllà de l’estètic; emperò és la qualitat en la forma d’expressar allò que també facilita la comprensió del text. Precisament és el propòsit reeixit de comunicar que té l’obra, gràcies a la bona interpretació i el muntatge, l’aspecte que permet comprometre el sentiment de l’espectador. Una combinació perfecta entre la forma i el tema.
L’espectador resta absort davant una escenificació que és popular, res de glamour, davant d’una faula moral sobre aspectes de la contemporaneïtat. No debades la significació d’una obra ha de pagar el peatge de l’actualitat, si ha d’adquirir crèdit entre un públic que no vol que li aixequin la camisa. No estam parlat d’un art provincià perquè La Ciutat i la Lluna incorpora més del que a simple cop d’ull pot semblar: hi ha elegància sòbria, sostinguda durant tota la representació, a la qual no compromet gens el dinamisme dels actors cantors i de les actrius cantores. Ni un minut de repòs, frenesí que no embafa en cap moment. Desgast dels intèrprets a causa del muntatge de l’obra, desgast físic i de concentració perquè la funció interactiva, entre les persones que actuen en directe i els músics virtuals que interpreten en diferit a través d’un audiovisual –una part del muntatge de l’obra també plena d’encert i, per això mateix, sorprenent- requereix aquesta despesa física important. És per aquest motiu que la coordinació de totes dues facetes ha de ser mil·limètrica perquè els músics en diferit no sols interpreten peces que han de ballar els actors en directe, sinó que tot sovint els interpel·len amb escoltes comprometedors.
L’art que desprèn l’habilitat de l’escenificació no és l’única oferta de la companyia perquè l’obra incorpora interès humà específic; en cap moment no defuig el tema social com a problemàtica. La il·lusió, com a alternativa a les privacions urbanes, que provoca les pedres desferrades de la lluna, no sabem si de manera fortuïta o per traça d’encanteri –elements enigmàtics que sempre ha d’incorporar el bon teatre- en cap moment no provoca la impressió de ximpleria banal, gràcies a la força que desprèn la capacitat d’idealitzar que tenen els artistes.
Pel que fa al repertori de figurants, tothom a gran nivell però de bon de veres perquè tot està molt ben executat; la música és de Poire Vallvé amb la lletra de Rafel Simó. L’adaptació d’Antònia Coll i Joana Maria Furió ha convertit amb traça eficaç l’argument original en un musical modern on els intèrprets (quartet de corda format per Xavier Pericàs, Margalida Gual, Lluís Oliver i Edu Ninot) interactuen des d’una pantalla –presència audiovisual en diferit- amb les veus en directe dels personatges; Maia Planas, Joan Vila, Fred Sizaret i Pep Planas, actor aquest darrer que ha fet cursos de formació teatral i ha guanyat diversos certàmens com a actor amateur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada